El libro de todos: 'Nosotros, nuestra historia'

La historia contada des del punto de vista de todos, sin nombres propios, y con bellas imágenes. Estos son los dos puntales del libro Nosotros, nuestra historia, un álbum ilustrado con el sello de Editorial Juventud.  El texto es obra de Christophe Ylla-Somers e Yvan Pommaux, este último autor también de las bellas imágenes.

Este álbum, que una vez más demuestra que este género es tanto para niños (en este caso de cierta edad) como para adultos, ganó el Premio Sorcières 2015, otorgado por el gremio de libreros y bibliotecarios de Francia.

Nosotros, nuestra historia nos muestra el paso del tiempo en la Tierra, desde el Big Bang, pasando por -entre otras etapas- los dinosaurios, la prehistoria, la aparición de la escritura, las grandes civilizaciones, el imperio romano, el descubrimiento del Nuevo Mundo, la Revolución Americana... Hasta la llegada del hombre al espacio. Las bellas imágenes llenas de detalle y a todo color nos ayudan a evadirnos y a querer admirar cada página. La obra cuenta siempre con la peculiaridad de no dar nombres propios. no aparecen reyes, ni governantes... Sólo explica aquello que sucedió. Cabe decir que a  modo de anexo, al final, sí que nombra algunas de las personas que han tenido más peso a lo largo de la historia, pero eso sí, de todas las culturas: Zoroastro, Confucio, Fidias, Amanishakheto, Avicena, Jesús, Zenobia... Siguiendo la línia del libro, de no focalizar sobre ninguna cultura por encima de otra.

Para un repaso de nuestra historia (más amena que muchos libros de texto) y deleitarnos con sus imágenes, Nosotros, nuestra historia, un libro en el que sin nombrarnos también somos los protagonistas.

                                                    Imágenes: Editorial Juventud

Una mica de llum a l'Afganistan: 'Mil sols esplèndids'

Les notícies que ens arriben d'Afganistan són negatives en la majoria dels casos. No en va, les guerres i els canvis polítics abruptes han fet del país una terra inestable i difícil. Però a vegades s'obvien (com en moltes altres ocasions) les històries personals, els punts de vista en primera persona, les tragèdies i les alegries de cada individu. És fàcil pensar que les dones, sota el burka, perden la seva personalitat, o que tots els homes són de per sí violents. Convé recordar que aquesta no és sempre la realitat.

L'autor Khaled Hosseini (Kabul, 1965) nadiu del país, i resident als EUA des de fa molts anys ha escrit tres llibres que aporten llum a Afganistán, que es centren en les històries de la seva gent, però que, de pas, expliquen què ha passat a nivell polític al país en els darrers anys. Les tres obres són: Cometes en el cel (2003), Mil sols esplèndids (2007) i El ressò de les muntanyes (2013). Avui em centraré en el segon dels títols esmentats.

Mil sols esplèndids ens parla de la història de dues dones, de Marian i de Layla. Les dues afganeses tenen una vida molt diferent en un inici, però la vida les porta a viure sota el mateix sostre. Si bé en un principi la relacó és difícil, entre les dues arribaran a una amistad profunda, un autèntic amor fraternal. Marian és filla ilegítima d'un ric home de negocis i és obligada a casar-se amb Rashid, un sabater de Kabul. Per la seva banda, Layla viu amb els seus pares, un intelectual que desitja que la seva filla estudiï i es formi, i la seva mare, obssessionada amb els dos fills varons, que estan lluitant a la guerra al bàndols des mujaidins. Marian i Layla veuran els successius canvis que pateix la seva nació, i com això afecta les seves vides, especialment l'esclat de la guerra i l'arribada dels talibans. Afrontaran el destí amb valentia i fortalesa, ajudant-se la una a a l'altre fins al darrer moment, Per si això no fós suficient i sense desvetllar cap secret diré que el llibre conté una de les millors històries d'amor que he llegit mai, una bella descripció de l'amistat i unes explicacions sobre la història d'aquest país asiàtic que no es troben a qualsevol reportatge.

Si voleu aprendre més sobre aquesta part del món, aprovar-vos a dues persones valentes en una societat en la que ser dona és una proesa , i conèixer millor el gènere humà, Mil sols esplèndids és el vostre llibre. 

Khaled Hosseini ha creat una fundació per ajudar els refugiats afganesos. Adjunto el link a continuació.

http://www.khaledhosseinifoundation.org/

La il·lustració que captiva: Benji Davies

L'àlbum il·lustrat pren cada cop més importància i protagonisme en el món dels llibres  i a la vida diària de les persones. Sobre tot destacar que arriba a gent de tota edat, ja no queda rellegat als infants. De temàtica més innocent per  a tots els públics o directament per adults els àlbums són obres cada cop més demandades, segurament perquè fan connectar al lector amb els seus sentiments més profunds d'una manera més suau, innocent, i en ocasions, naïf. Xavier Salomó, Anna Llenas, Subi, Violeta Denou, Patricia Geis, jimmy Liao, Oliver Jeffers, Roser Capdevila... Amb le sseves trajectòries i estils tant diferents signen alguns dels títols que més es venen avui en dia a les llibreries catalanes.


Avui em centraré en un dels meus preferits, Benji Davies. Aquest il·lustrador britànic, viu a Londres, és autor de dues obres cèlebres: La Balena i L'illa de l'avi. La primera narra la història d'un nen que troba aquest mamífer a la platja i que l'adopta fins que es recupera i pot tornar al mar. La segons explica com un infant viatja amb el seu avi a una illa, on nedaran a les cascades, menjaran fruita... tot i que el petit protagonista tornarà tot sol del viatge, ja que l'avi s'ha de quedar a l'illa, des d'on sempre recoradrà el seu estimat nét. Valors com la cooperació, l'amistat, el sentit d'oferir ajuda, saber despedir-se, la família... són els que transmeten aquests llibres, però sempre d'una manera molt subtil i delicada, sense l'ànim de donar lliçons a ningú, és només la pròpia història la que traspúa aquestes idees.


Les seves il·lustracions són detallades, delicades amb el color sempre encertat i tendres fins a dalt de tot. Domina la il·lustració i sap despertar el millor del lector que ho contempla.



Benji Davies ha fet més obres, tot i que aquestes són les dues més conegudes a Catalunya, També és autor de la sèrie l'Osset Siset  (Osito Tito en castellà), dirigit a nens d'1 a 3 anys, una col·lecció protagonitzada per  un osset que viu diferents aventures.


Adjunto el link amb la web de Benji Davies i algunes imatges de les seves obres.



http://www.benjidavies.com/blog/

París,Texas

París, Texas (1984) és una pel·lícula diferent, I ho és en tots els sentits, pel que explica i per com ho explica. L'obra és molt més sorprenent i innovadora que moltes de l'actualitat, tot i tenir més de 30 anys. Però, no ens enganyem, no destaca pels seus efectes especials ni pel seu ritme trepidant. Justament és tot el contrari el que la fa especial. No devia de ser un rodatge car, doncs a banda dels actors el paissatge és l'element més important. El seu ritme és lent, sent sincers, molt lent. Els diàlegs són llargs, plens de silencis, i sí, també hi ha els característics primers plans ben llargs molt propis d'alguns films del cine independent i menys comercial.



L'obra comença amb un home, un dels protagonistes caminant pel desert dels Estats Units, relativament a prop de California. Va a pas lent i sense dir ni paraula. El rescaten i els metges contacten amb un familiar, el seu germà. Aquest intentarà esbrinar què li ha passat al llarg de 4 anys que va estar desaparegut. El nostre protagonista va deixar la dona i el fill petit, que tampoc viuen junts. L'home solitari emprendrà un camí per tornar a unir mare i fill, amb els quals haurà de reestablir el contacte. Les escenes entre tendres, melancòliques, tranquiles i tristes es van succeïnt en aquest film fins a recomposar un trencaclosques que explica perquè es va desfer el que podia haver estat una família feliç, i que de pas, ve a dir, que l'amor no és sificient en les relacions, I per què no, és un cant a la temporalitat de les coses, malauradament quasi tot canvia, quasi tot menys la innata soledat de l'ésser humà, que deambula per la vida i es va topant amb diferents persones.



No desvetllaré què va passar a la parella, us ho deixo a vosaltres. Destacar especialment l'escena en que el marit parla amb qui va ser la seva dona, que ara es guanya la vida ballant davant darrere un vida mentre un altre la mira. L'home li explica la història d'ells dos, però ella no sap que és ell... Pell de gallina.





Dirigida per Wim Wenders, el guió és de Sam Shepard i la música de Ry Cooder, que signa aquí una banda sonora excel·lent que acompanya el film, especialment en les escenes de desert, tornant l'obra encara més hipnòtica, colpidora i absorvent, Com no, destacar també l'actriu protagonista, una bella Natstassja Kinski que brilla amb llum pròpia, la seva escena amb el jersei rosa forma ja part de la història del cinema independent,



Sempre ens quedarà París... París, Texas.





http://www.filmaffinity.com/es/film595430.html

'El nom de la rosa', Edat mitjana en estat pur

L'Edat mitjana és una època famosa pel seu obscurantisme, per les seves prohibicions, per la misèria, les plagues, la guerra, marcada per la religió... Caldria saber si realment va ser tan tenebrosa, tot i que tot apunta que va ser força dura pels que van viure aquest període. Tot i això, i com sempre, en mig de les tenebres sempre hi ha escletxes de llum. I en una novel·la i película com és El nom de la rosa (1986), la llum és el seu protagonista, Guillem de Baskerville. Aquest frare fransiscà protagonitza una obra plena de misteri, filosofia, història, passió i denúncia. Perfecta per tot aquell que vulgui saber sobre una de les etapes més misterioses i llargues (del segle V al XV d.C) de la història de la humanitat.


El film, una coproducció alemanya, italiana i francesa es basa en la novel·la homònima d'Umberto Eco (1932), publicada el 1980 i una de les seves obres més cèlebres. L'argument de la pel·lícula és força fidel al llibre, tot i que no aprofundeix tant en els temes filosòfics (que ningú s'espanti, la pel·líqula no és lenta ni pesada). Explica els fets ocorreguts en una abadia de l'alta Edat mitjana, en la que mor un escribent misteriosament. Per trobar una explicació es desplaça fins al lloc Guillem de Baskerville, interpretat per un magistral Sean Connery, acompanyat del jove monjo Adso (Christian Slater). Però una vegada arriben al lloc, els assassinats dels monjos continuen, i tots dos procedeixen a  investigar, tot i les mirades inquisidores (mai millor dit) d'alguns dels monjos.


La meravellosa sala d'escriptura, una biblioteca subterrànea, una breu però apassionada història d'amor impossible, una església dalt d'un penya-segat envoltada de boira, les reflexions... fan que la història sigui difícil d'oblidar i una lliçó magistral del que va ser una època. Sense oblidar els personatges... Guillem de Baskerville destaca per la seva agilitat mental, digne del propi Sherlock Holmes, que contrasta amb la innocència i inexperiència vital del seu aprenent Adso (narrador de la història). Magistral també la interpretació de Feodor Chaliapin, en el paper de Jorge de Burgos, el monjo que està en contra del riure i de qualsevol mena de diversió per a les persones, coneixedor que això donaria més llibertat a la humanitat.

Com a curiositats, assenyalar que el director, Jean Jacques Annaud (1943) no va pensar en Sean Coennery per interpretar al protagonista, si no que el primer nom va ser Robert de Niro. Respecte al majestuóss edifici de l'abadia,  es van inspirar en la Sacra di San Michele, una espectacular abadia del nord d'Itàlia, de la provincia de Turín.


En definitiva, una pel·lícula per aprendre, un clàssic ja del cinema, una obra plena de secrets i misteris indicada per als amants de la novel·la negra i de la història.


A continuació, uns links per ampliar la informació i unes imatges del film.


http://www.filmaffinity.com/es/film288865.html


http://www.cinemania.es/noticias/13-cosas-que-probablemente-no-sabias-de-el-nombre-de-la-rosa/