París,Texas

París, Texas (1984) és una pel·lícula diferent, I ho és en tots els sentits, pel que explica i per com ho explica. L'obra és molt més sorprenent i innovadora que moltes de l'actualitat, tot i tenir més de 30 anys. Però, no ens enganyem, no destaca pels seus efectes especials ni pel seu ritme trepidant. Justament és tot el contrari el que la fa especial. No devia de ser un rodatge car, doncs a banda dels actors el paissatge és l'element més important. El seu ritme és lent, sent sincers, molt lent. Els diàlegs són llargs, plens de silencis, i sí, també hi ha els característics primers plans ben llargs molt propis d'alguns films del cine independent i menys comercial.



L'obra comença amb un home, un dels protagonistes caminant pel desert dels Estats Units, relativament a prop de California. Va a pas lent i sense dir ni paraula. El rescaten i els metges contacten amb un familiar, el seu germà. Aquest intentarà esbrinar què li ha passat al llarg de 4 anys que va estar desaparegut. El nostre protagonista va deixar la dona i el fill petit, que tampoc viuen junts. L'home solitari emprendrà un camí per tornar a unir mare i fill, amb els quals haurà de reestablir el contacte. Les escenes entre tendres, melancòliques, tranquiles i tristes es van succeïnt en aquest film fins a recomposar un trencaclosques que explica perquè es va desfer el que podia haver estat una família feliç, i que de pas, ve a dir, que l'amor no és sificient en les relacions, I per què no, és un cant a la temporalitat de les coses, malauradament quasi tot canvia, quasi tot menys la innata soledat de l'ésser humà, que deambula per la vida i es va topant amb diferents persones.



No desvetllaré què va passar a la parella, us ho deixo a vosaltres. Destacar especialment l'escena en que el marit parla amb qui va ser la seva dona, que ara es guanya la vida ballant davant darrere un vida mentre un altre la mira. L'home li explica la història d'ells dos, però ella no sap que és ell... Pell de gallina.





Dirigida per Wim Wenders, el guió és de Sam Shepard i la música de Ry Cooder, que signa aquí una banda sonora excel·lent que acompanya el film, especialment en les escenes de desert, tornant l'obra encara més hipnòtica, colpidora i absorvent, Com no, destacar també l'actriu protagonista, una bella Natstassja Kinski que brilla amb llum pròpia, la seva escena amb el jersei rosa forma ja part de la història del cinema independent,



Sempre ens quedarà París... París, Texas.





http://www.filmaffinity.com/es/film595430.html